Llibre
D'Auques i Ventalls (1914)
El
llibre va ser publicat l'any 1914, quan ell tenia 30 anys, amb aquest
retorna a la seva tradició satírica, és un llibre d'ambientació
ciutadana, que mostra una Barcelona costumista i la política de
l'època. Amb aquest llibre va evolucionar cap al postsimbolisme.
LA BELLA DAMA DEL
TRAMVIA
Si
ran de la parada veieu el tram passar 12
tot ple de smarts o gent de la pescateria, 12
tot ple de smarts o gent de la pescateria, 12
sota
un gran feix de plomes eternament hi ha 12
la
bella dama del tramvia. 12
La
nua el seu ermini, gelós com un serpent; 12
sa
gorja mal coberta la voluptat exhala; 12
deurà
parlar, quan parli, melodiosament: 12
és
de París o Guatemala. 12
Tot
d’una que l’heu vista, s’allunya a l’infinit 12
dins
el brogit del tròlei i de la baluerna, 12
i
es decandeix llavores la flama del sentit. 12
Ah,
si hi pugéssim, ¿fóra eterna? 12
Oh,
no! La bella dama, de plomes sota un feix, 12
val
més que amb sa llegenda s’allunyi, gens copsada; 12
si
gaire l’escatíem, no fora tanmateix 12
com
la sobtà la llambregada. 12
Car
ella cal que baixi quan arribem —ço és, 12
que
aquella maniobra subtil resulta vana—, 12
o resta, i és de Gràcia i de segur diu pues, 12
o resta, i és de Gràcia i de segur diu pues, 12
sollant
la parla catalana. 12
I
no hi ha més manera: la dama se’ns ne va 12
o
bé un detall la minva i un mot la deshonora. 12
Anem
a peu, poetes, cercant de somiar 12
l’alta
bellesa duradora. 12
Jovent,
oh tu que cerques la joia o el renom!, 12
no
cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria. 12
Sovint
les esperances que fan d’esquer són com 12
la
bella dama del tramvia. 12
Comentari:
En
aquest poema l’autor vol explicar que les aparences poden ser
enganyoses.
La bella dama del tramvia és un poema satíric, es reia de la dama i els poetes que pensen que és perfecte.
La bella dama del tramvia és un poema satíric, es reia de la dama i els poetes que pensen que és perfecte.
La primera estrofa parla de diferents tipus de persones i la protagonista és una dona sola i elegant.
La segona estrofa parla de la pell que li cobreix el coll, a més s’imagina d’ on pot ser.
La segona estrofa parla de la pell que li cobreix el coll, a més s’imagina d’ on pot ser.
A
la tercera estrofa la dona s’allunya.
La quarta fa referència a que no coneixem a la dona i s'allunya, si la coneguéssim seria diferent.
La quarta fa referència a que no coneixem a la dona i s'allunya, si la coneguéssim seria diferent.
La
cinquena diu que és millor que marxi i així no deixarà de ser
bella.
La
sisena aconsella als poetes que no tinguin pressa per conèixer la
bellesa ja que no existeix.
I la última adverteix que de vegades les esperances s'haver trobat algú bell són com la bella dama del tramvia.
És un poema de 7 quartets alexandrins. Es tracta d'un sonet. Amb una rima consonant, alternant la rima femenina amb la rima masculina, d'art major. Podem trobar algunes elisions, sinalefes, enumeracions i comparacions.
I la última adverteix que de vegades les esperances s'haver trobat algú bell són com la bella dama del tramvia.
És un poema de 7 quartets alexandrins. Es tracta d'un sonet. Amb una rima consonant, alternant la rima femenina amb la rima masculina, d'art major. Podem trobar algunes elisions, sinalefes, enumeracions i comparacions.
SÍMBOLS
L’antic
veia la Lluna com una noia casta, 12
el
Sol com un poeta. El foll estiu on som 12
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom, 12
la fina camiseta com una pell s’encasta), 12
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom, 12
la fina camiseta com una pell s’encasta), 12
és
com una senyora (Guiteres o Proubasta) 12
que, com sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb; 12
baldera, boteruda de natges i de llom, 12
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta. 12
que, com sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb; 12
baldera, boteruda de natges i de llom, 12
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta. 12
Bell
punt aquell s’atura, que amb totes dues mans 12
pren qualsevol dels dos agafadors llampants 12
i envers la plataforma i s’empeny ella mateixa, 12
pren qualsevol dels dos agafadors llampants 12
i envers la plataforma i s’empeny ella mateixa, 12
però
damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa: 12
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt 12
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt. 12
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt 12
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt. 12
Comentari:
Aquest
poema té relació amb Bella dama del tramvia.
Va ser afegit a la segona edició del llibre Auques i Ventalls (1914).
Va ser afegit a la segona edició del llibre Auques i Ventalls (1914).
Es
tracta d’un poema humorístic.
A
la primera estrofa podem observar una comparació entre una noia i el
sol, per la seva bellesa, situada a l’estació del tramvia.
A
la segona és una descripció d’una dona grassa que està esperant
que arribi el seu tramvia, però està inquieta perquè li costarà
pujar i això li preocupa.
A
la tercera estrofa veiem com arriba el tramvia i la dona necessita
l’ajuda d’una minyona i uns quants nois per poder pujar.
A
la quarta trobem una explicació de l’ajuda i l’esforç que han
de fer perquè la dona pugui pujar amb detalls per a que es pugui
entendre l’escena.
Es tracta de dos quartets amb versos alexandrins i dos tercets amb versos alexandrins també. Podem trobar algunes elisions, sinalefes, enumeracions i comparacions.
Es tracta de dos quartets amb versos alexandrins i dos tercets amb versos alexandrins també. Podem trobar algunes elisions, sinalefes, enumeracions i comparacions.
Llibre De la
paraula al vent (1914)
Josep
Carner va escriure aquest llibre amb 30 anys, en aquest llibre es
parla d'una història d'amor al llarg d'un any, influenciada per un
fracàs sentimental real. En aquest poemari es mostra un Carner més
adult i madur en quan a l'hora d'abordar aquests temes. En aquest
llibre també es pot entreveure alguna influencia anglesa que va
tenir Carner, amb la meditació i l'ús del jo més líric a la
recerca de la moralitat perduda.
VORA LA MAR ÉS NADA
Vora
la mar és nada l’estimada 10
i és olorosa de ruixim marí; 10
té els canvis de la mar en la mirada 10
i lliure es gronxa per un blau camí. 10
i és olorosa de ruixim marí; 10
té els canvis de la mar en la mirada 10
i lliure es gronxa per un blau camí. 10
Compta les veles a la matinada, 10
veu a la tarda el cuejant botí, 10
d'un so de mar és a la nit bressada; 10
i el meu plany no li vaga de sentir. 10
Amor, ensenya'm una veu novella 10
de prou virtut: no pas la cantarella 10
de l'aigua al vent o damnejant esculls: 10
que al bon recer de l'oblidada quilla 10
em valgui el so difós de la conquilla 10
quan serem sols i aclucarem els ulls 10
Comentari:
En aquest poemari hi ha un rerefons biogràfic de quan Josep Carner estava enamorat de la filla de l'arquitecte Eduard Domènech i Muntaner. Aquest poema és un dels pocs que mostren senyals d'aquesta història amorosa.
El
títol de l’obra és un joc literari on queda amagat el lloc on va
néixer la seva amada.
El
que Carner fa és poetitzar un mar irreal, tranquil i controlat,
element que respon a l’esperit noucentista.
És
un poema amorós, fa un cant a un amor sensible i íntim.
A la primera estrofa explica que la seva estimada va néixer vora la mar, que té una mirada profunda que transmet emocions.
A
la segona estrofa explica com durant la nit se’n recorda d’ella.
A
la tercera estrofa diu que no vol un amor exaltat, sinó vol un amor
senzill, íntim i seré.
Durant
la quarta estrofa mostra lo bé que estava amb ella, al seu costat.
El poema està format per dos quartets i dos tercets, amb versos decasíl·labs d'art major. Es tracta d'un sonet amb rima encadenada. Podem trobar metàfores, a més dels sentiments de l'autor, després d'un desengany amorós.
Llibre De Bella
terra, bella gent (1918)
EL DIA REVOLT
Fes
batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!
¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.
Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.
Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
—Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor—.
Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?
Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!
Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!
¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.
Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.
Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
—Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor—.
Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?
Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!
Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.
Salut
a la vida, del fons de la força infinita,
jamai
destriada pel savi ni dita en cançó;
i
a la visió, amb signes volubles escrita,
sospirant
al lluny en dispersió.
¿Serà
que l’acuit, que els aires trasmuda
cridi
a la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut
a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
salut
a la Pàtria, no encara nascuda,
com
l’hem somiada sos fills.
Comentari:
Aquest
poema ens parla sobre una naturalesa que estava en calma però que
per una tempesta s’ha convertit en un paisatge descontrolat i
alterat. Després parla de Catalunya dient que tot i que hagi passat
per un període de crisi ha de tornar a renéixer.
Podem
dividir el poema en dues parts: una
part de raonament i critica sobre la tempesta i l’altre part es
centra en el “jo poètic” de l’autor.
Aquest
poema presenta una mètrica molt irregular, està format per 11
estrofes de 4 versos cadascuna. El nombre de versos en cada vers
varia entre els 8 i 25 síl·labes.
Llibre D'El cor quiet (1925)
Aquest
va ser el primer llibrer que Josep Carner va escriure des del seu
exili, representa un cop de timó a la seva obra.
Amb
aquest llibre fa un canvi de temes i to respecte a la seva etapa
anterior, plenament noucentista.
CANÇONETA INCERTA
Aquest camí tan fi, tan fi, 8
¿qui sap on mena? 4
¿És a la vila o és al pi 8
de la carena? 4
Un lliri blau color de cel, 8
diu: —Vine, vine—. 4
Però: —No passis! —diu un vel 8
de teranyina. 4
¿Serà drecera del gosat, 8
rossola ingrata, 4
o bé un camí d’enamorat, 8
colgat de mata? 4
¿És un recer per a adormir 8
qui passi pena? 4
Aquest camí tan fi, tan fi, 8
¿qui sap on mena? 4
¿Qui sap si trist o somrient 8
acull son hoste? 4
¿Qui sap si mor sobtadament, 8
sota la brosta? 4
¿Qui sabrà mai aquest matí 8
a què em convida? 4
I és camí incert cada camí, 8
n’és cada vida. 4
Comentari:
Aquest
poema tracta sobre les incerteses de la vida, és a dir aquest poema
reflecteix la vida com un camí obert cada dia a l’atzar, sense
seguretats i el fet d’haver de prendre decisions sense saber si són
les que et portaran cap a un camí correcte.
El
poema està compost per tres octaves anisosil·làbiques d’art
menor. La rima és consonant encadenada.
Durant
la primera estrofa podem veure com el poeta es situa davant un camí
fosc que se li obre al davant i és símbol de vida, però no sap on
el portarà.
A
la segona estrofa el caminant s’enfronta als dubtes que va
plantejant el camí i es planteja si serà un trajecte curt i
arriscat o un camí llarg i agradable.
A
la tercera estrofa canvia el tipus de pregunta però no el seu
contingut.
BEAT SUPERVIVENT
La
meva pipa jau, i no perilla, 10
a un racó de la boca. —Mitjanit. 10
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla 10
i dolça alena missenyora al llit. 10
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades 10
a un racó de la boca. —Mitjanit. 10
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla 10
i dolça alena missenyora al llit. 10
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades 10
—diuen,
veient la ratlla de claror 10
sota la porta, negres, ensonyades 10
les cambres al costat del menjador. 10
¿Què faig? Em plau eixa sobirania 10
d’una clapa de llum entre foscors; 10
encara visc, mentre ma gent somia, 10
com un supervivent misteriós. 10
Em distreu aquell pom de violetes, 10
o bé el rellotge o el meu foc encès; 10
ja del llibre les tímides lletretes, 10
desentrenat com só, no em diuen res. 10
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria, 10
com seguint de ma pipa el torterol; 10
i del meu fadrinatge la memòria 10
de puntetes, suau, torna a mon volt. 10
sota la porta, negres, ensonyades 10
les cambres al costat del menjador. 10
¿Què faig? Em plau eixa sobirania 10
d’una clapa de llum entre foscors; 10
encara visc, mentre ma gent somia, 10
com un supervivent misteriós. 10
Em distreu aquell pom de violetes, 10
o bé el rellotge o el meu foc encès; 10
ja del llibre les tímides lletretes, 10
desentrenat com só, no em diuen res. 10
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria, 10
com seguint de ma pipa el torterol; 10
i del meu fadrinatge la memòria 10
de puntetes, suau, torna a mon volt. 10
Oh fadrinatge! Espera d’un viatge, 10
entre un brogit que es mou i que relluu, 10
abocament dels ulls a cada imatge 10
i tremolor davant un colze nu; 10
anar tot sol a respirar les roses 10
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat; 10
debatre amb els amics d’estranyes coses 10
en un lloc tot encès, tot entelat, 10
i, no volent cap llei, tenir les flaques 10
que són com borda, miserable llei: 10
aquell ficar les mans a les butxaques 10
i arronsar-se d’espatlles com un rei, 10
tancar-se amb una porta que no tanca, 10
mesclar música i pols, taques i flors, 10
i no poder trobar la roba blanca 10
sinó quan d’un calaix ne penja un tros. 10
Sentir pel maig que el cel se’ns encomana, 10
parar-nos tot sovint a mig camí, 10
i anar a jeure tan sols, de mala gana, 10
quan el fanal és roig de tan servir; 10
llevar-se
tard, ja mig marcit el dia, 10
dinar quiet al menjador tot buit 10
i veure amb no sé quina melangia 10
que el sol, tot de biaix, us besa un fruit. 10
dinar quiet al menjador tot buit 10
i veure amb no sé quina melangia 10
que el sol, tot de biaix, us besa un fruit. 10
Joventut, fadrinatge! Us allunyeu, 10
no pas massa remots de ma diada, 10
com gent que ja ha tombat per la collada 10
però que encar se’n sent alguna veu. 10
No em deixàreu, talment, sense riquesa, 10
sense desigs i companyons gentils!, 10
ara que creix ma cella desatesa 10
i els primers cabells blancs lluen subtils. 10
Oh cambres de mos fills, plenes de fades, 10
oh seny de la muller, ple de destí, 10
i, a mon voltant, mirades confiades 10
que en mi reposen com si fos diví! 10
Qui
un temps va ésser l’indolent donzell 10
ara
en una illa de nocturna calma, 10
es sent empallegat pel seu reialme 10
i somriu ell mateix de son mantell. 10
es sent empallegat pel seu reialme 10
i somriu ell mateix de son mantell. 10
Comentari:
El
poema tracta sobre la joventut perduda de l’autor, però com tot és
perfecte està classificat com un poema neoclàssic.
Està
constituït per tres estrofes de versos decasíl·labs d’art major,
amb rima consonant encadenada.
La
primera part l’autor observa als seus fills i la seva dona com
dormen, mentre llegeix un llibre, però també s’està quedant
dormit.
Parla amb ell mateix recordant com era de jove.
A
la segona part l’autor recorda la seva joventut, les coses que feia
i el que sentia, quan no tenia preocupacions ni responsabilitats.
A
la tercera part diu que la joventut s’allunya com la gent que ja és
gran però que encara té esperit joves, però tot i haver tingut
molts amics i haver viscut moltes experiències ara ja s’ha fet
gran, té una família i responsabilitats amb aquesta. Recorda que va
ser jove una vegada i ara ja no ho és.
Podem
trobar el tòpic literari del “Tempus Fugit”, ja que parla sobre
el pas del temps i la joventut perduda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada