Poemes sandra

LA PRIMAVERA AL POBLET 

La primavera al poblet, escrit l'any 1935 mostra un Carner molt dens, ja que és molt precís amb el llenguatge que utilitza, cerca les paraules de manera més acurada i concreta. Ara el món que veuen els ulls de Carner ja és un món idealitzat, tant intel·lectual o depenent dels estats d’ànim, sinó més afectat per la moralitat d’allò que veu. D’aquesta manera en Carner poetitza allò que té poca perdurabilitat, el que és efímer, en l’escriptura d’uns poemes curts i amb un llenguatge molt precís. Altrament, també hi ha lloc per al Carner guiat per les sensacions i la moralització.

La vida incerta

El riu s'emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

Ve el sol roent, després les maltempestades;

després, es farà gebre el serení.

¿L'abril encara tornarà a ma cleda

guarint de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d'argelagues i capçots?

O bé en l'hivern, quan, l'alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

i deserti les serres el senglar,

¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l'aire,

vers una primavera sense fi?

Aquest poema de Josep Carner, ens parla de la primavera. Una primavera fugaç i passatgera, on els seus paisatges es converteixen en escenes humanes. La fi de la primavera, ens incita a la preocupació pel tema de la mort.

Josep Carner agreuja el seu treball estilístic i el seu llenguatge, per tal de transmetre l'emotivitat desitjada. Ens parla de la primavera d'una manera escrupolosa, amb molts matissos per oferir sempre una visió completa de les impressions d'aquesta primavera. Ho fa amb una perspectiva del " jo poètic ", que caracteritza la maduresa de Carner.

El poema consta de cinc estrofes amb quatre versos, són decasíl·labs, d'art major, rima  consonant en els versos senars i assonant en els parells; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ. Utilitza preguntes retòriques i podríem dir que hi ha el tòpic literari del "tempus fugit ".

NABÍ

Nabí és una de les obres cabdals del poeta català aparegut el 1941 en la primera postguerra i a l'exili, tot i que la gestació de l'obra ja es va donar a Hendaia durant els anys 30 quan hi va ser cònsol. És un poema al·legòriconarratiu amb deu cants d'un centenar de versos cada un.

A través de la història del profeta Jonàs, fa de torsimany, de traductor, d'un Carner que se situa en certa manera fora de l'àmbit local i que només hi fa referència per parlar de l'exili, ja que se sent d'allò més atuït. No només és la guerra civil que l'ha deixat així, també és la mort del seu pare: de Guerau de Liost; de la seva primera dona i per l'inici de la II Guerra Mundial. Mostra la seva còlera davant del destí, com també ho feia Jonàs.

                                                                 Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fan nosa.

Mon seny en la fosca reneix.

Ja só dins una gola més negra, millor closa;

i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,

ma petitesa, mon esglai.

Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:

Déu és el meu únic espai.

Vaig, d'una empenta, sota la rel de les muntanyes

o só llençat, d'un cop rabent,

a l'aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

l'estel en l'escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant amb naixença

dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

-- Qui et fos -- vaig dir-li -- inconegut! --

Per'xò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

de fer i refer tenen virtut.

Ell en l'abís de tot sement mon cos embarca

perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

i Moïsès en el cistell.

Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,

no m'haveu dat sinó dolors.

Sense l'angoixa ni la càrrega dels dies

com el nonat sóc a redós.

I si el meu seny priva de signes il·lusoris,

dins l'ipossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

diran que aquest peix no ha existit.

Aquest poema tracta sobre el mite Bíblic de Jonàs. Jonàs, fuig de Javhé, el seu profeta, que va predicar a Ninvé, i Jonàs s'escapà en una barca de mariners. Aquests el van tirar al mar i se'l va menjar un animal marí. Res no li fa nosa, i ara que està en un lloc tancat i fosc, el fa pensar. No desitja res, ja que Déu està amb ell. Va des de l'arrel de les muntanyes, fins al punt més alt. Déu està en tot moment i fa que tingui esperança. Diu que no sap qui és Déu; l'única cosa que sap és què està al mar. En l'abisme, el seu Déu, hi posa una llavor perquè reneixi; ell hi confia. Està cansat i es queixa de que li fa mal tot el cos, ja que està en una posició com un nadó dins el ventre de la seva mare.Diu que si pensa en coses il·lusionaries, serà enganyat i potser es pensen que mai ha existit.

Aquest poema està format per vuit quartets,els versos parells són alexandrins i els senars octosíl·labs, excepte alguns que són de 7 o 9 síl·labes (senars) o de 13 síl·labes (parells). La rima és consonant i d'art major; ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN OPOP.



LLUNYANIA 

Els poemes Bèlgica, Cor Fidel, l’Altre enyor i Illa de Josep Carner pertanyen al llibre Llunyania, escrit l’any 1952. Un llibre fet també de poemes vells i revisats d’altres poemes inèdits, es va publicar l’any 1952 a Santiago de Xile, lloc on estava exiliat amb el títol de Llunyania. Pertany a la tercera etapa de l’autor, en la qual hi ha un interès per les coses sensibles i una visió filosòfica de l’existència.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 

m’agradaria fer-me vell en un país 

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 

guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 

viure quiet, no mai assenyalat, 

en una nació de bones gents plegades, 

com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 

i carrers i fanals avançant per les prades. 

I cel i núvol, manyacs o cruels, 

restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 

tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d’església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes de maneres;

i cent paraigües eminents

farien —ai, badats— oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

Carner s’exilia a Bèlgica, i com que passa molt de temps allà idealitza Catalunya, perquè realment el que ell vol es que Catalunya s’assemblés a Bèlgica, en la seva cultura, la seva neteja,els seus jardins, els seus estancs, els arbres... Per tant esta fent una oda a Bèlgica.

A la primera estrofa fa refèrencia i descriu el paisatge, els carrers, la gent etc. A la segona parla de que Catalunya està afectada per la guerra, i que això ell ho canviaria per la tranquil·litat de Bèlgica, esmenta que si la gent fos tan hospitàlaria i s'entendrís per la cultura, i que les coses fòssin auntèntiques de la terra. La tercera estrofa segueix parlant del paisatge, però també comenta alguns sentiments que possiblement sentiria i que enmig de tothom, viuria sol, pero acompanyat. A la quarta, per acabar li dóna importància al jardí, el qual està arreglat, amb un brollador d’aigua amb peixos i els nens s’hi atansarien.

El poema consta de quatre estrofes els versos de les quals són, la majoria, alexandrins excepte alguns que són decasíl·labs o octosíl·labs. La rima és alternada en consonant i assonant.

Cor Fidel 

A una dolor que va al dellà del seny 

fa només l’Impossible cara tendra.―

El pur palau esdevingué pedreny: 

els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït, 

palpant, caient, a poc a poc alçant-se, 

el descoratjament roda en la nit, 

rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc

que animarà la morta polseguera.―

Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera, 

cap al camí de l’alba fugissera

pel tros d’escala que no mena enlloc.

El títol de Cor Fidel fa referència a la pròpia mort i el camí que implica en ella. El que Josep Carner ens volia dir era que ell s’imaginava la seva mort sense haver tornat a Catalunya, que és el cor on porta la pàtria i la llengua, però que el que més estima per damunt de tot és el seu ofici. A la primera estrofa sent un dolor molt fort, les coses que abans eren boniques ara ja no ho són. A la segona diu que està en un lloc desconegut, es nega a caure, a morir, li fa por l’obscuritat en la qual ell viu per culpa de ser un exiliat. A la tercera ell sap on és i quin és el camí de la mort i sap el dia que s’ha de morir, i a la quarta diu que sap on és el camí de tornada però aquest camí no porta en lloc.Per tant ens fa una reflexió sobre el que es la vida i a on ens duu la mort, que per a ell és el pas a la vida eterna, la qual cosa implica la fe en Déu i en el més enllà i que tard o d’hora, siguem com siguem, tots ens acabarem morint. També veiem que Carner s’imagina una mort sense poder tornar a la seva terra.

El poema consta de dos quartets i dos tercets, versos decasíl·labs,i utilitza rima encadenada i alterna, ABAB – CDCD –EBE - BBE

L’altre enyor

Terra d’atzar, indiferent xopluc,

i tu, cansada i erta llunyania,

guerra, menant els corbs a confraria,

mort, amb els teus alans sense lladruc,

¿seré tornat al viure benastruc,

a aquell redós d’una collada pia,

davant la meva mar de cada dia,

entre l’arboç, el romaní i el bruc?

¿Encar veuré, sota calitges somes,

les corrues de pins damunt les comes,

el blat espès, la vinya a farbalans?

I hauré talment, en renovada festa,

l’estiu en una embosta de ginesta

i l’advent en un pom de gallerans?

     II

Però qui lluny del tros nadiu s'enllara,

com pervindria a un absolut retorn?

Poc toparà sa jovenesa encara,

tota dringant, bornejadora al born.

Serà l'amic dins una fossa avara,

parla i costum sollats en el trastorn,

irat el crim al peu mateix de l'ara 

i senyalat de sang cada encontorn.

El fosser caporal, d'urpes gelades,

sent aprensiu dessota les murades

remor sens fi, l'escampament del plany.

Encar, però, que un nou destí s'apressa,

ja el meu indret és buit del que vaig ésser

i jo, remot, l'he clapejat d'estrany.

     III

No vull desfer-me en un enyor de mi

o d'hores del passat mal cabdellades;

bé cal que en més magnífiques estades,

enyor, enyor, et vulguis expandir.

I tanmateix, en mon passat mesquí,

un somni clar no fou del tot debades,

i en aquest davallant de mes anyades

només que pel seu raig em sé delir.

Per l'afalac d'un temps no passo pena.

És goig no mai hagut el que ara emplena

de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t'honora,

com mai primera, per tot temps senyora,

amb naus d'afany i torres de virtut.

     IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,

per l'odi invulnerada i la temor,

jo sé que radiant existiries

mal que fos l'únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,

per innombrables pensaments d'amor,

per nits de vetlla i afanyosos dies:

i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!

Triga, si cal, a fer-te més augusta,

superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda

si sofríssim el dany i la caiguda

sota plec mai no vist de ton mantell.

Es tracta d’un poema dividit en sonets, en el primer comença fent un contrast de Bèlgica, el país on es troba exiliat, amb la seva terra, Catalunya a qui s'adreça amb el "tu". El poeta relaciona Catalunya amb un símbol de la mort com són els corbs. Les tres estrofes següents són oracions interrogatives on el poeta es pregunta si tornarà algun dia a la seva terra. També representa elements del seu paisatge mediterrani: el mar i les espècies vegetals dels pins, les vinyes, les ginestes... Carner es fa una reflexió sobre com serà la nova Catalunya si arribés el dia en que hi pogués tornar. En aquestes preguntes retòriques el poeta fa ús dels verbs en futur.

En el segon segueix amb les preguntes retòriques i ens parla de la seva joventut que ja mai recuperarà. També expressa un missatge molt pessimista: pensa que Catalunya estarà destrossada per la guerra i les tropes franquistes hauran deixat unes conseqüències   terribles.
En el tercer comença comunicant-nos que no es vol recrear en l'enyor i ens diu que té un somni en la seva vellesa. I no s'enyora de les seves glòries del passat, el passat no li preocupa, el que més li preocupa és no poder complir aquest somni que té ara.
En el quart, dóna un missatge esperançador de la recuperació de la pàtria,. Ell no deixarà de lluitar per ell, per tant, la pàtria mai morirà per a ell.
Finalment, dóna un missatge de persistència i lluita per la recuperació de la pàtria i ens diu que mai perdrà la batalla perquè la fidelitat de la gent catalana ens serveix de protección.

El poema consta de quatre sonets de versos decasíl·labs. Predomina la rima consonant. L'esquema de la rima és ABBA ABBA CCD EED en el sonet I i en el III, el sonet II i el IV la rima és ABAB ABAB CCD EED. 
El tema del poema és l'enyor a la pàtria des de l’exili, el poeta utilitza el "jo poètic".        

L'Illa

Oh penyalar sobre camins que dansen,

illa,sobtada solitud, prodigi,

castell en mar, que mira, fonedissos,

el núvol, el vaixell! No pas que et manqui, 

ni mai l’aturis, el rosec dels dies.

En tos covals, les ones fan esquerda,

el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,

i els teus pins s’escabellen, temorosos

de l’ahuc de les mòbils fondalades.

Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui 

que juguem algun cop a estrangeria 

(hàbit com és que fins l’amor destriï),

tu i jo plegats! Des la naixença meva 

que vetlles el meu bleix; tu m’inventares 

formes, colors, perquè em vagués de viure. 

I en veient-me descloure les parpelles, 

goses, cada matí, de viure encara.

No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

Els meus sentits, d’encantament emplenes: 

el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,

el cel, amb el folcat que hi fa rodona, 

el vell Proteu, musicador dels canvis,

la vida, pressa d’alenades vanes,

el foll delit que dins la sang arboren

les soles lluentors de la parença

i la virtut, arreu desassistida,

provant l’espai amb el seu angle d’ales.

Tot és senyal, i cap senyal no dura. 

¿Què mai podries tu, penya vermella, 

dins de la grapa universal del trànsit, 

ni que fos ver el teu posat de roca, 

certitud de pendissos i d’arestes;

ni que no fossis illa imaginària,

feta, refeta i habitada en somnis, 

bastida amb el record i l’impossible, 

sols al meu esperit commensurable?

Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol

enllà de tot, que em crida i no em contesta, 

i un altre, fet de comitives d’ombres,

i un, a tocar, de boires i complantes.

I ja mos ulls s’obliden de la terra,

i la ressaca entre mos dits s’escola.

i el tot enyoro que en la llum traspunta, 

del mig estant d’una insabuda cala,

centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

Que avui el sol, quan davant meu davalli, 

em trobi encara a punt per a guarnir-me 

un focarret, ull tendre de la fosca, 

última feina d’horabaixes. ―Illa,

¿quan dormirem el son irrevocable?

Oh si poguessis, ja mai més feixuga, 

com un vaixell vogar per les tenebres, 

sense indici de solc en el silenci,

els pals guerxats, però la vela viva!

El tema general del poema és que ell com a exiliat és qui conserva en el seu aïllament els valors que el caracteritzen com a membre de la seva terra que és Catalunya. 
Catalunya pren la forma d’illa, una illa bastida en el record i l’ impossible, una illa imaginaria i habitada en somnis.

A la primera estrofa del poema recorda tot allò bo que té Catalunya com una cosa realment bonica per a ell. A la segona estrofa parla de Catalunya com la terra que l’ ha vist créixer i també diu que si no fos per gent com  ell que s’enrecorda del seu país qui s’enrecordaria. Seguidament a la tercera estrofa ens diu l’enamorament que ell sent per Catalunya, tot allò que li fascina de la seva terra i les virtuts que aquesta té. 
A la quarta estrofa veu Catalunya com un país ara impossible i de somni ja que després del seu exili es la seva pròpia manera de veure la seva terra. A la cinquena estrofa explica l’ enyorança que sent per Catalunya i el seu record, la veu lluny d’ ell i diu que a Catalunya es sent protegit. A la sisena estrofa es lamenta per l’ enyorança però alhora diu que manté el record i espera tornar a veure-la en un futur. 

Illa està compost per sis estrofes de nou versos cada una, són versos alexandrins d'onze i dotze síl·labes, d’art major. La rima és ABCBCDDCC-BDBDCECDD i així successivament, per tant és rima consonant.