ARBRES ( 1953 )
El llibre Arbres va ser publicat l'any 1953 a Catalunya. L'autor deixa molt
clar que els arbres són tan essencials com el llibre. Hi ha 40 espècies en aquest
llibre, totes en diferents habitatges amb diverses personalitats. Hi ha poemes que
parlen de més d'un arbre i arbres com el pollanc, el faig, el pi... apareixen en més
d'un poema.
A UN AURÓ
Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes
més alt que no el teulat!
T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.
T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.
Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.
I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
com dalt d'un campanar.
Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
o solament perplex.
Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.
Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
sinó el teu cor veí.
COMENTARI:
Enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un
auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
Es tracta d’un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs excepte
els últims versos que són hexasíl·labs. Es combina art major amb art menor i la
rima és consonant en els versos parells, i en els versos senars la rima és lliure.
ABSÈNCIA (1957):
Absència de Josep Carner, publicada l’any 1957, és un recull de quaranta
poemes que tracten sobre la pròpia experiència d’exili i del dol que sent l’autor
degut a aquest fet. Són escrits des del record i la nostàlgia per la seva terra.
Carner durant tot el llibre utilitzarà una sèrie d’imatges recurrents per a
reflexionar sobre les impressions de l’exili i la possibilitat o impossibilitat de retorn
a la seva pàtria que és Catalunya.
SI EM VAGA
Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
COMENTARI:
L'objectiu d'aquest poema va ser la declaració dels seus principis. El sentit del
títol és posar èmfasi al poema. El tema d'aquest poema és la vida com un camí
dur, cruel i absurd, sense poder expressar el que sent en una societat tancada.
El poema es divideix en quatre estrofes de dos versos cadascuna. D'art menor
amb versos octosíl·labs i rima consonant en els parells.
LLEIALTAT
El seny és esmussat, l’ull es desmenja
de l’esblaimat dibuix de l’aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s’arroseguen les esmes d’un diumenge.
Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplandent
apaguen, en final desvagament,
la deesa que riu i la que es venja.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m’anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.
COMENTARI:
El títol ve donat per la declaració de principis de l’autor. En base a l’última estrofa podem
veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la
seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment
de lleialtat cap a Catalunya.
Es tracta d’un sonet (dos quartets i dos tercets), d'art major amb versos decasíl·labs i
rima consonant.
BESTIARI (1964):
És un volum de cent cinquanta-quatre poemes en els quals apareixen els animals ordenats
alfabèticament: de les abelles fins a la zebra. En aquest volum els animals esdevenen la
forma de pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. Per arribar a això,
utilitza el joc de paraules i els recursos retòrics.
EL FÈNIX
La gent antiga d’Egipte
em creia l’ocell més bell,
el que mai no moriria,
el sol mateix, fet ocell.
Qui-sap-la gent m’invocava
en un temple tot daurat;
ells deien: - Si mor un dia,
tornarà ressuscitat-.
Mai ningú pogué sotjar-me
ni topar-me en un cantó;
i és que s’havia fet córrer
que era existent, i no en só.
Ara m’esmenta un poeta
quan ja no es parla de mi.
Potser jo, si us el creguéssiu,
arribaria a existir.
COMENTARI:
El jo poètic és presentat com el fènix. És un jo poètic intel·lectualitzat i de ficció. En
l’última estrofa podem veure com Carner parla en tercera persona d’ell mateix, com el
poeta que l’esmenta. Ambdós aspectes, són trets característics de l’autor.
És un poema format per quatre estrofes de quatre versos heptasíl·labs. La rima és
consonant en els versos parells i lliures en els versos senars.
LES FORMIGUES
Més que molta gent que tresca,
som poble civilitzat;
sota terra o entre fustes
vivim en comunitat.
Als mascles se’ls veuen ales,
prestigis poc duradors;
d’ales gaudeixen les reines…
fins que ja se’ls hagin fos.
En terra com entre fustes,
duent ales o minvats,
som, en lloc d’incerta colla,
països organitzats;
tenim –bo i dissimulant-ho
als estúpids, als dolents-
col·legis per a xicalla
I magatzem d’aliments.
Si hi ha sol, fem passejades
i, si plou, restem al cau:
no podríem viure sense
terra amiga ni cel blau.
COMENTARI:
El poema tracta de com viuen i com són les formigues, acabant amb una reflexió
relacionada amb el comportament humà i que ens indica que els humans, igual que les
formigues, necessitem també llibertat i, sobretot, estar en el lloc que volem estar, tan el
lloc de viure, com el lloc de la vida.
El poema és format per cinc quartets de versos heptasíl·labs. La rima és
assonant en els versos parells.
EL TOMB DE L'ANY (1966)
En aquest llibre insisteix en la visió personal del paisatge i en l'enyorança de
l'absent.
EL MÉS VELL DEL POBLE
Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i l'esperit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.
COMENTARI:
És una declaració de principis, una declaració d'amor a la Pàtria i la bandera, és el resum
de la seva fecunda vida, un autoretrat precís i és també, lamentablement, un comiat.
El llibre Arbres va ser publicat l'any 1953 a Catalunya. L'autor deixa molt
clar que els arbres són tan essencials com el llibre. Hi ha 40 espècies en aquest
llibre, totes en diferents habitatges amb diverses personalitats. Hi ha poemes que
parlen de més d'un arbre i arbres com el pollanc, el faig, el pi... apareixen en més
d'un poema.
A UN AURÓ
Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes
més alt que no el teulat!
T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.
T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.
Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.
I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
com dalt d'un campanar.
Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
o solament perplex.
Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.
Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
sinó el teu cor veí.
COMENTARI:
Enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un
auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
Es tracta d’un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs excepte
els últims versos que són hexasíl·labs. Es combina art major amb art menor i la
rima és consonant en els versos parells, i en els versos senars la rima és lliure.
ABSÈNCIA (1957):
Absència de Josep Carner, publicada l’any 1957, és un recull de quaranta
poemes que tracten sobre la pròpia experiència d’exili i del dol que sent l’autor
degut a aquest fet. Són escrits des del record i la nostàlgia per la seva terra.
Carner durant tot el llibre utilitzarà una sèrie d’imatges recurrents per a
reflexionar sobre les impressions de l’exili i la possibilitat o impossibilitat de retorn
a la seva pàtria que és Catalunya.
SI EM VAGA
Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
COMENTARI:
L'objectiu d'aquest poema va ser la declaració dels seus principis. El sentit del
títol és posar èmfasi al poema. El tema d'aquest poema és la vida com un camí
dur, cruel i absurd, sense poder expressar el que sent en una societat tancada.
El poema es divideix en quatre estrofes de dos versos cadascuna. D'art menor
amb versos octosíl·labs i rima consonant en els parells.
LLEIALTAT
El seny és esmussat, l’ull es desmenja
de l’esblaimat dibuix de l’aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s’arroseguen les esmes d’un diumenge.
Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplandent
apaguen, en final desvagament,
la deesa que riu i la que es venja.
Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.
I un nou esclat de fe m’anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.
COMENTARI:
El títol ve donat per la declaració de principis de l’autor. En base a l’última estrofa podem
veure la lleialtat que l’autor presenta davant d’una situació en la que es presenta fidel a la
seva terra i que tot i a vegades sentir-se derrotat sempre aconsegueix aflorar el sentiment
de lleialtat cap a Catalunya.
Es tracta d’un sonet (dos quartets i dos tercets), d'art major amb versos decasíl·labs i
rima consonant.
BESTIARI (1964):
És un volum de cent cinquanta-quatre poemes en els quals apareixen els animals ordenats
alfabèticament: de les abelles fins a la zebra. En aquest volum els animals esdevenen la
forma de pretext per a la reflexió sobre els comportaments humans. Per arribar a això,
utilitza el joc de paraules i els recursos retòrics.
EL FÈNIX
La gent antiga d’Egipte
em creia l’ocell més bell,
el que mai no moriria,
el sol mateix, fet ocell.
Qui-sap-la gent m’invocava
en un temple tot daurat;
ells deien: - Si mor un dia,
tornarà ressuscitat-.
Mai ningú pogué sotjar-me
ni topar-me en un cantó;
i és que s’havia fet córrer
que era existent, i no en só.
Ara m’esmenta un poeta
quan ja no es parla de mi.
Potser jo, si us el creguéssiu,
arribaria a existir.
COMENTARI:
El jo poètic és presentat com el fènix. És un jo poètic intel·lectualitzat i de ficció. En
l’última estrofa podem veure com Carner parla en tercera persona d’ell mateix, com el
poeta que l’esmenta. Ambdós aspectes, són trets característics de l’autor.
És un poema format per quatre estrofes de quatre versos heptasíl·labs. La rima és
consonant en els versos parells i lliures en els versos senars.
LES FORMIGUES
Més que molta gent que tresca,
som poble civilitzat;
sota terra o entre fustes
vivim en comunitat.
Als mascles se’ls veuen ales,
prestigis poc duradors;
d’ales gaudeixen les reines…
fins que ja se’ls hagin fos.
En terra com entre fustes,
duent ales o minvats,
som, en lloc d’incerta colla,
països organitzats;
tenim –bo i dissimulant-ho
als estúpids, als dolents-
col·legis per a xicalla
I magatzem d’aliments.
Si hi ha sol, fem passejades
i, si plou, restem al cau:
no podríem viure sense
terra amiga ni cel blau.
COMENTARI:
El poema tracta de com viuen i com són les formigues, acabant amb una reflexió
relacionada amb el comportament humà i que ens indica que els humans, igual que les
formigues, necessitem també llibertat i, sobretot, estar en el lloc que volem estar, tan el
lloc de viure, com el lloc de la vida.
El poema és format per cinc quartets de versos heptasíl·labs. La rima és
assonant en els versos parells.
EL TOMB DE L'ANY (1966)
En aquest llibre insisteix en la visió personal del paisatge i en l'enyorança de
l'absent.
EL MÉS VELL DEL POBLE
Cap vent no mou el bri d'una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s'enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s'atansa
l'adéu-siau del cos i l'esperit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m'espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.
COMENTARI:
És una declaració de principis, una declaració d'amor a la Pàtria i la bandera, és el resum
de la seva fecunda vida, un autoretrat precís i és també, lamentablement, un comiat.
Aquest
poema és un sonet format per quatre estrofes de versos decasíl·labs d’art
major.
La rima és consonant.
